—Hola, món. —Va ser la primera frase de V1C, que encara mantenia tancats els seus enormes ulls blaus.

—Vaja, però si parla! —Assegut al costat del llit, l’Oli va obrir tant els seus que semblava que anessin a sortir de les seves òrbites—. Què més saps fer?

V1C es va incorporar amb una lentitud esbalaïdora, alguna cosa que ni tan sols va exasperar a l’Oli, qui continuava observant l’escena embadalit, com si estigués contemplant un petit miracle. I així era.

—No tinc fred, Oli. Perquè aquest és el teu nom, oi? —Va moure el cap per mirar el noi i llavors va entendre que la seva cara li resultava familiar. El desconcert de V1C va ser tan evident que fins i tot l’Oli va notar que passava alguna cosa estranya.

—És normal que no tinguis fred. El teu cos és metàl·lic. —L’Oli va posar la seva mà dreta sobre la galta de V1C—, però no et preocupis perquè el meu pare és un geni i segur que sap el que es fa.

—El teu pare? Ell és el meu creador? —V1C mirà al seu voltant i s’adonà que estava en un taller mecànic. No un d’aquests on es reparen cotxes, sinó més aviat un on arrangen ordinadors d’alta gamma, molt blancs i amb formes arrodonides. L’ambient era asèptic i no se sentien més sons que els de la pròpia respiració de l’Oli i una bonior de fons, un rondineig d’electricitat pura.

Oli es va quedar pensatiu durant uns instants. La seva ment anava a mil per hora, embargada per l’emoció.

—Doncs clar, ell et va muntar amb les seves mans. —I assenyalà en direcció a una enorme taula de laboratori que mostrava centenars de peces de totes les mides i formes, una mena de trencaclosques gegantesc només apte per a setciències—. Bé, amb les seves mans i amb un munt de tronavisos i aparells.

—Es diu tornavisos, Oli. I saps quan podré conèixer el meu creador? Tinc tantes preguntes...

L’Oli va sortir corrent com un lleó fins a arribar a una porta a l’extrem de la sala. L’obrí uns pams i va treure el cap per cridar amb totes les seves forces.

—Paaaaaare! S’ha despertat! Vine correeeeeent!

Va tornar al costat de V1C, que quasi s’havia aixecat per complet. Estava posant els peus a terra, tocant per veure si aquelles cames fines d’acer podien sostenir el tronc esvelt al qual estaven unides. L’Oli va intentar servir de suport, però semblava que V1C es podia arreglar pel seu compte. Va fer unes primeres passes titubejants i es va acostar a la taula del taller on hi havia tots els components electrònics. Amb un esment excessiu, va agafar un disc dur amb la mà dreta i el va alçar fins a l’altura dels ulls.

—Això és una unitat de dades —explicà V1C—. Segur que ja ho sabies, Oli. Al meu interior en tinc dos iguals. Segons les meves especificacions, una unitat guarda tot el meu coneixement. I l’altra, bloquejada mitjançant una clau d’accés, conté alguna cosa anomenada "somnis". Què són els somnis, Oli?

—És el que pensem quan dormim —respongué el petit sense dubtar—. Un cop vaig somiar que volava, més alt que les abelles... i que les gavines! —I mentre ho deia, va pujar a una cadira i va fer un salt amb els braços estesos.

—És com una base de dades d’activitats impossibles?

—No! Un altra vegada vaig somiar que menjava macarrons amb tomàquet...

—El teu plat preferit.​